PROCÉS AIGUA
Com bé ja hem explicat, l'anticapitalisme és una de les ideologies base del nostre treball i com no, ens vam veure en la necessitat de representar d'una manera més directa aquest en un disseny. Tot i això aquesta no va ser la nostra idea inicial del disseny. aquesta peça és la que ha anat canviant més durant tot el projecte, fins a aconseguir el resultat final al qual hem arribat.
El primer disseny que vam crear consistia en un mono ample negre de tirants i en aquest hi hauria diferents cremalleres, quan aquestes s'obrissin es desplegarien teles de diferents colors, estampats i formes, per mostrar la diversitat d'estils que hi ha. Amb aquesta idea inicial, volíem enviar un missatge d'alliberament, de ser qui vols ser i mostrar-te de la manera que vulguis al món. Les obertures anaven posades de diferents maneres i mesures al voltant del mono. Jugaríem amb l'efecte visual d'obrir algunes cremalleres i d'altres no, o d'obrir-les totes mostrant el contrast del negre de fons amb els colors i estampats llampants de les teles. També volíem que aquestes teles que caurien acabessin semblant "flecos", un recurs molt utilitzat en diferents estilístiques i bastant extravagant. A més, volíem que també sembles que es desplegava el mateix mono, en fer que un dels tirants acabés caient i la butxaca central també és repenges d'un cantó en desenganxar-la a l'obrir una cremallera. Ens vam adonar que aquest disseny era molt convencional, que tel podies posar durant el dia a dia i això no és el que buscàvem.
Pensant com reconduir el disseny, ens va sorgir la idea de crear alguna cosa més extravagant i impactant. El segon disseny el vam enfocar en la cultura Club Kids, una estètica underground originària de Nova York, caracteritzada per ser extremadament extravagant i experimental. Seguint amb la ideologia del disseny anterior, de reivindicar la diversitat i la necessitat d'alliberar-nos de la normalitat. Aquest nou disseny preteníem jugar sobretot amb una estructura semblant a una caputxa convencional, però tres vegades més grans, aguantada per filferros i que es tanqués per davant amb l'ajuda d'una cremallera. L'estructura aniria unida a un body simple, per donar protagonisme a l'oval. Quan s'obrís la cremallera de la caputxa, la tela cauria en ambdues espatlles, deixant veure les formes excèntriques inspirades en el món Club Kids, amb una estètica extravagant i colorida que hi hauria en l'interior.
Aleshores vam decidir que el fil conductor del nostre treball serien els quatre elements de la natura i això ens va portar a redissenyar la peça, ja que no la podíem lligar de cap manera. Aquest canvi quant a forma, ens va portar a replantejar-nos també el missatge de rerefons, i vam acabar tirant cap a un tema de l'anticapitalisme, les classes socials i en el futur planificat només enfocat a la vida professional. Aleshores, va sorgir la idea d'utilitzar un tub de plàstic com a metàfora per explicar aquest camí que la societat ens fa seguir. Aquest tub tindria forma de riu i estaria omplert d'aigua, la model el petaria per desbordar el riu i poder sortir d'aquest camí ja creat. A continuació, vam provar l'efecte que tenia el tub en intentar petar-lo, aquest costava molt de trencar i quedava un efecte poc important, ja que l'aigua no tenia pressió en sortir, així que ens quedarem sense disseny novament.
Seguint la nova crítica, ens va sorgir la idea de fer la peça amb bosses hermètiques. Aquest disseny, a diferència del tub, es petava fàcilment i tenia un efecte visual força impactant. En aquesta indumentària també buscàvem una uniformitat per enviar el missatge de tothom ordenat i adreçat a seguir un camí preestablert. Per contra, passava massa i les bosses eren impossibles d'enganxar sense que es foradessin per algun lloc.
Així doncs ens disposàvem a trobar alguna material amb el qual no passes tant, es petés amb facilitat i ens donés uniformitat. Donant-li voltes se'ns va ocórrer utilitzar les bosses de plàstic per fer glaçons però omplertes d'aigua i sense congelar-les. Un cop decidit el material i feta les proves (i comprovar que l'aigua sortia a gran pressió) amb aquest ens van pensar dos dissenys. El primer era una jaqueta sense mànigues feta d'aquestes bosses de plàstic, més curta de davant i amb una cua llarga a la part de darrere. Va sorgir la idea de la jaqueta, ja que la unió d'aquestes bosses ens recordava a les jaquetes de plomes. A més, el fet que representes una peça d'abrigar i realment fos el contrari, ja que acabaria mullant i refrescant a la model ens semblava que impactaria pel seu efecte contrari.
El segon disseny platejat és una peça que recorda a un collaret, ja que aquesta s'aguanta per una cadena d'on penjaven tres tires blanques per davant i quatre per darrere. En cada tira hi penjaven cinc bosses, set en el cas de les de darrere, enganxades a un plàstic més dur i aquest cosit a les tires (en aquest cas de persiana blanca, suficientment dures per a aguantar el pes). Les bosses com bé hem dit, penjarien d'una cadena, simbolitzant els pesos que portaven antigament les cadenes, però sent ara l'obligació a seguir aquest camí el que et crea pressió i pes.
Finalment, va escollir la segona de les opcions per la seva viabilitat. Les bosses de gels no permeten ser retallades ni gaire modelades, i per tant era inviable la creació de la jaqueta, a més que la cadena ens oferia un suport d'on penjar les bosses que la tela d'una jaqueta no ens donava.
Per començar la realització de la peça, primer vam anar a comprar tots els materials: els plàstics que ens servirien de base, les cordes de persiana i totes les bosses. Seguidament, ens vam disposar a allar els plàstics amb l'amplada de les bosses per fer-los la base. Posteriorment, aquestes bases, les vàrem cosir a cada una de les tires de persiana a mà. Un cop unit, tocava enganxar les bosses de glaçons amb cada plàstic amb l'ajuda de cola especial per plàstics.
Un cop totes les tires van estar acabades, les vàrem cosir a la cadena que ens serviria de collaret.
Quan ja va arribar el dia de les fotos, vam començar per maquillar i pentinar a la model. Pel maquillatge, ens vam decantar per donar un toc de color blau, color representatiu de l'aigua, per sota els ulls, amb una ombra invertida, a més de pintar-li les ungles d'aquest mateix color. Quant al pentinat, ens vam inspirar en la forma de les cadenes per fer una cua alta dividida en flocs de cabell i simbolitzant aquesta forma amb ajuda de petites gomes de cabell i embolicant-los amb l'ajuda de fil blau. També cal remarcar que vam demanar a la model que portés roba interior blanca per evitar que destaquen especialment per sobre les bosses, perquè evidentment, al ser transparent i l'aigua també, necessitàvem ser curoses amb el que portava a sota.
Un cop ja en el lloc de les fotos i la model maquillada, vam procedir a omplir d'aigua bossa per bossa amb l'ajuda d'una mànega, embut i molta paciència.
Per acabar, en el moment de trencar la peça, la model va utilitzar un conjunt de branquetes de rosers, amb els quals clavava les puntes a les bosses i podia refregar-les fàcilment. D'aquesta manera també, l'element amb el qual les trencàvem no desentonava al ser també un material natural.
Com ja hem comentat, el missatge que volem transmetre amb aquesta peça és la necessitat de sortir-nos de la línia per la qual ens volen portar, a través d'aquest sistema. El capitalisme és un sistema econòmic que es va estendre gradualment per Europa a partir de la Revolució Industrial, i com a substitució del feudalisme, no obstant guarda certes semblances amb l'organització que el precedeix. Al llarg de la història, aquest sistema econòmic s'ha relacionat directament amb l'abús de poder per les seves existències de classes aparentment canviants. Aquesta classificació de classes es basa en l'acumulació de béns i capital per aconseguir l'èxit social i poder pujar en aquestes. Això comporta una gran competitivitat en els treballadors de totes les classes per poder treure el màxim profit de totes les seves feines i així tenir més reconeixement. Amb aquest sistema, podem veure clarament una estructura piramidal com en totes les societats anterior i com aquestes també el poder econòmic de cada grup social, podria estar representat amb la mateixa piràmide però invertida. Aquest fet porta a qüestionar-nos si realment, en ser un sistema que al cap i a la fi ens porta a la mateixa divisió social que hem vist al llarg de la història amb els mateixos rols de poder i submissió, però el sotmès amb l'esperança de ser algun dia l'opressor, ens porta a pensar que poder ens han venut aquesta idea com el millor sistema econòmic per a tots, el que ha tret a més gent de la pobresa extrema al llarg de la història. Ens fan propaganda d'aquesta idea a través de fonts basades en l'estimació, ja que el Banc Mundial no té dades d'aquesta pobresa fins a l'any 1980, i per tant, les dades anteriors són aproximacions gràcies a altres estudis. A més, es crea una necessitat de seguir el camí preestablert de passar la vida preparen-te per tenir èxit en el món laboral, i enfocat a una vida esclavitzada al treball només per poder acumular capital. En suma, aquest sistema crea grans desigualtats i un nombre creixent de pobresa. Moltes estadístiques busquen mostrar com aquest sistema ha estat reduint la pobresa extrema, però amagant el fet que augmentava la pobresa generalitzada, i tenint en compte que només es considera pobresa absoluta, segons el Banc Mundial la gent que té menys de 1,90 dòlars al dia, i en conseqüència, considerar que amb 2 dòlars internacionals, ja no vius en aquesta misèria. Per altra banda, aquest sistema porta a una productivitat massiva i a un consum contant, que genera la gran majoria de les emissions de gasos perjudicials per al medi. És per això que no només és perjudicial per a la societat, sinó que també contribueix directament al canvi climàtic.
Referents:
